En agraïment a la UE Calaf

Bona tarda,

Moltes gràcies per haver-me convidat a participar de la vostra festa de final de la temporada 2016-17.

Enhorabona per la feina que heu fet al llarg de tot l’any i pels resultats obtinguts, per tots els resultats de tots els equips que teniu.

I un agraïment molt profund per la feina que feu de formació dels nostres fills i de cohesió social.

És la tercera vegada que us parlo com alcalde en acabar la temporada. En les dues anteriors, vaig remarcar la bona temporada esportiva del primer equip en què va estar lluitant fins gairebé al final per l’ascens.

Però, tot i això, us vaig dir que per a nosaltres, per a mi personalment però també per a l’actual govern municipal, els resultats futbolístics eren secundaris i vaig posar l’èmfasi en la feina formativa que feu i la cohesió social que us deia.

Enguany, en què la temporada futbolística del primer equip no ha estat a l’alçada del que havia estat les dues anteriors, em ratifico encara més en el que us he dit sempre.

I que ho repeteixi crec que aquest any té un valor especial perquè els qui ens agrada el futbol i el seguim més o menys de prop hem conegut uns quants casos molt lamentables, que no voldríem de cap manera que succeïssin en el nostre club.

Em refereixo als enfrontaments entre pares en dos partits, almenys, de categories del futbol de formació que hem vist a través de vídeos convertits en virals a les xarxes socials.

O, també, als escàndols de les apostes en futbol professional.

Crec que el millor que podem fer és reflexionar-hi. Profundament i modestament.

Perquè em penso que seria una equivocació creure’s que fets com aquests nosaltres no els protagonitzarem mai.

Només hi ha una manera d’eradicar-ho: a través de l’educació des de petits. Els directius i els entrenadors, també els pares, prenent consciència i marcant molt clarament les línies que no es poden traspassar mai, i els més grans, els que jugueu i feu d’entrenadors, entenent que sou un exemple per als més petits, que us veuen com models a imitar i que interioritzen tots els vostres gestos i actituds i les reprodueixen, al camp o a la graderia.

Teniu, tots la tenim, una responsabilitat enorme perquè la UE Calaf sou una escola, i potser en uns certs aspectes, la més influent i decisiva per als nostres fills.

Aquesta gran responsabilitat és alhora el vostre gran mèrit i la vostra gran importància social.

Esteu fent una gran tasca i us ho agraïm.

Des de l’Ajuntament us fem costat i us ajudem en tot el que podem i en la mesura que podem.

La temporada que ve, més i millor.

Moltes gràcies.

[Discurs pronunciat el diumenge 11 de juny de 2017 durant el tancament de la temporada 2016-17]

L’enhorabona a la UE Calaf

Bona tarda,

Demà es complirà el primer any de mandat. Un dels primers actes en què vaig participar com a alcalde va ser, precisament, el sopar de final de temporada que vau fer l’any passat.

En aquest any, hem fet molta feina, encara que molta ha estat interna, d’endreça i organització.

Tanmateix, no hem fet tota la que hauríem volgut i hem constatat, amb decepció, que l’administració és massa lenta. Ara: no ens hem d’enganyar, perquè al capdavall les administracions, com les entitats, les fem anar les persones.

Entre les feines d’endreça i organització hi ha, per exemple, la regulació de les relacions amb les entitats.

Primer vam aprovar un Reglament de convenis i subvencions i, immediatament, ens vam posar a redactar i negociar convenis amb les entitats.

Aquesta setmana hem firmat els tres convenis que regularan la relació entre l’Ajuntament i la UE Calaf: el de subvencions, que estipula la quantitat econòmica que s’aporta des dels fons municipals, que s’anirà renovant anualment per ajustar-nos a les vostres necessitats, i els de cessió del camp de futbol i les instal·lacions, i el del bar.

Som conscients del canvi de paràmetre que ha significat la regulació de les relacions entre les entitats i l’Ajuntament a través de convenis per a tot, però creiem que és la manera més adequada i prudent de fer-ho; a banda que la llei ens hi obliga.

En aquest sentit, vull agrair públicament la Junta Directiva de la UE Calaf per la bona predisposició que demostrat a l’hora de negociar els tres convenis.

Dit això, el que vull ara és donar l’enhorabona a tots els futbolistes i tècnics per l’excel·lent temporada que heu fet.

Ho dic pensant no en els resultats que ha obtingut cadascun dels equips, sinó en la feina que s’ha fet des dels més petits fins al primer equip.

És clar que a tots ens faria il·lusió i ens enorgulliria que el primer equip pugés a Segona, i durant moltes jornades hem xalat de valent i ens hi hem esperançat, i aplaudim l’esforç que heu fet. Però també valorem que hàgiu tingut un segon equip sènior i que hàgiu recuperat l’equip juvenil.

Vull dir que entre dos objectius que són compatibles, que es poden plantejar tots dos alhora, entre tenir un equip en totes les categories d’edat i l’ascens a segona, l’obsessió hauria d’anar cap al primer.

Perquè la feina que fa la UE Calaf per a la formació i l’educació dels nostres fills, per la convivència i la cohesió social, és impagable i imprescindible.

L’ascens a Segona ha de ser una aspiració i un estímul que engresqui l’entitat i els futbolistes i a la vila sencera, i des del govern de l’Ajuntament us ajudarem en tot el que sigui possible i raonable, però no s’hauria de convertir en una obsessió.

Si seguiu treballant com ho esteu fent, l’ascens caurà com a premi merescut.

L’obsessió ha de ser complir amb la responsabilitat que significa agafar un nen en categoria baby i educar-lo i formar-lo a través del futbol durant les diferents etapes per les quals passa.

És una responsabilitat enorme que tenim tots els qui directament o indirecta formem part de la UE Calaf, no només els tècnics i responsables: directius, pares, espectadors… tots ens hem de sentir interpel·lats.

No és una responsabilitat estanca, no comença i acaba en una hora determinada, la dels entrenaments i els partits, i en l’equip propi.

Vull fer notar que els esdeveniments d’aquest cap de setmana a Marsella, els enfrontaments entre les aficions angleses i russes amb l’excusa del futbol, no ens són aliens, no s’hi val a dir que això no és futbol o que no va amb nosaltres, al contrari, també és futbol i també ens interpel·la directament, ens ha de fer reflexionar molt profundament i analitzar quins comportaments tenim i quines influències transmetem als nostres fills.

Aquesta feina d’educació i de formació a través del futbol és la més important de totes les que feu, la més decisiva, i és la feina per la qual us valorem més.

Enhorabona i moltes gràcies!

[Discurs pronunciat el diumenge 12 de juny, en motiu del dinar de final de temporada de la UE Calaf]

El futbol que anem fent

Diumenge, a la mitja part del partit UE Calaf – UD Montserrat Igualada, un jugador de l’equip rival se’m va asseure al costat. El primer que va fer va ser embolicar un cigarret. El gest no em va estranyar, perquè és un costum massa estès per desgràcia entre els esportistes, com a molt em va decebre pel que té de mal exemple per a les futures generacions. Tanmateix, no és aquesta l’anècdota que m’ha mogut a escriure aquesta entrada.

El jugador va seguir activament el partit amb crits d’ànim, lamentacions davant d’errors dels companys, crítiques a decisions arbitrals, comentaris tècnics i explicacions sobre l’origen d’una picabaralla molt lletja entre les dues aficions. Res que no fos normal en un partit entre el primer i el segon classificats amb el camp de les Garrigues ple com gairebé mai.

Ara: en el tram final, quan el partit estava aturat, aquest jugador es va vantar d’haver simulat una agressió que l’àrbitre va sancionar amb una targeta groga. Va dir que així que va veure que el rival alçava la mà, havia fingit el cop i que la llàstima va ser que la targeta no fos vermella. L’experiència és un grau, va concloure. Els seus interlocutors hi van estar plenament d’acord i van lloar-li la murrieria.

Avanço ara que per al que vull dir, tant se val la samarreta d’un i altre jugador, el que em mou a fer aquesta reflexió és l’acció en ella mateixa.

Des de la grada, aquella jugada no va quedar clara. I no hi havia televisions per a poder-la repetir. (El fet d’haver-n’hi, no canviaria el fons de la qüestió.) Va passar avançada la primera part. Suposo que tothom es va creure el que l’àrbitre havia vist i més d’un espectador va reaccionar en funció dels seus sentiments, deixats anar.

La reflexió ha de ser col·lectiva i general. El futbol, l’esport en qualsevol de les seves disciplines, el fan els seus practicants, primerament i abans que ningú, totes les persones que hi ha en el terreny de joc, i, també, els seguidors que es congreguen en els camps i estadis, els familiars i els amics.

En el transcurs del partit, un altre seguidor de l’equip rival, que durant tot el partit va tenir un comportament assenyat i serè, davant d’una observació en privat meva, em va fer la següent observació: “els nens fan el que veuen fer als grans”. Doncs, és exactament d’això del que es tracta. De l’educació i l’exemple, de la societat que construïm quotidianament a través d’activitats tan banals i absurdes, però que alhora poden ser tan entretingudes i valuoses, tan civilitzadores!, com el fet de donar puntades de peu a una pilota.

Arribats en aquest punt, potser algun lector es pregunta si aquest ha de ser l’escrit d’un alcalde o bé és l’article d’un periodista (que ha repetit desenes de vegades, per cert). Em penso que la reflexió està plenament justificada a partir del moment que des de les administracions locals s’esmercen molts diners a subvencionar i mantenir el futbol i l’esport amateur.