Alcalde, regidors, alcaldessa, senyores i senyors, amics
Bona nit, moltes gràcies per la vostra assistència al sopar institucional que hem convocat en honor dels nostres hostes, la delegació de la vila de Soual encapçalada pel seu alcalde Jean-Luc Alibert amb qui estem agermanats des de fa deu anys.
Aquest matí hem celebrat la II Mostra d’Entitats de Calaf. És una trobada que per primera vegada vam organitzar l’any passat amb l’objectiu que les més de quaranta associacions que tenim a Calaf es donin a conèixer i es coneguin també entre elles.
Aquí teniu una petita representació del teixit associatiu de Calaf. Aquesta és la nostra principal riquesa, de la qual n’estem molt cofois. Ho esmento perquè sé de la importància que vosaltres també hi doneu i pel passat associatiu de l’alcalde Alibert.
Calaf sou tots vosaltres. Miquel Martí i Pol té poemes deliciosos i exactes sobre què és un poble, especialment en els llibres El poble i La fàbrica.
“El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu […]
El poble és tothom […]”
“Ara és l’hora de dir,
ara és l’hora de recordar que el poble persisteix
en tots nosaltres,
en cada un de nosaltres,
i que tot allò que hem fet
i tot allò que hem desitjat
és l’essència mateixa del poble
indestructible.”
Vull agrair especialment la col·laboració de l’Associació Cultural Calamanda, dels Geganters i Grallers, dels Sardanistes de Calaf i de la Coral Ressons per la seva participació activa en els actes programats aquesta tarda.
A la Unió Esportiva Calaf, que tenim representada per l’expresident Josep Torra i els directius Jordi Serra i Miquel Colom, perquè amb ells va començar aquesta relació d’amistat que compleix ja vint anys.
I a l’anterior govern, amb l’alcaldessa Maria Antònia Trullàs i el regidor d’Esports Antoni Puig al capdavant, juntament amb els seus homòlegs sualesos (Liberto Cambra, François Tournier, Florence Pouzens i l’alcalde Michel Auriol), perquè just fa deu anys van transformar aquells intercanvis futbolístics i esportius en una relació d’agermanament que s’ha anat consolidant i afermant.
Ara, els qui n’hem rebut el testimoni, tenim l’obligació d’aprofundir en aquest agermanament i estendre’l a d’altres àmbits. N’hem parlat amb l’alcalde Alibert i amb els regidors i el personal tècnic dels dos Ajuntaments ja hem identificat en quins camps podem aprofundir: economia, turisme, ensenyament, cultura…
Aquesta tarda hem fet un acte de recepció al saló de Plens de l’Ajuntament. En el meu discurs, he fet unes reflexions al voltant del significat de l’agermanament que ara voldria repetir, tot demanant disculpes als qui ja les hagin sentides. Tanmateix, em sembla que és oportú perquè considero que per avançar de manera sòlida i fecunda, no només hem d’enumerar àmbits de desenvolupament i iniciatives a endegar. També hem de fer una reflexió sobre el significat de l’agermanament. Vull dir que hem de donar-nos resposta a una pregunta ben simple, però que molts dels nostres veïns es poden formular oportunament: per què han d’estar agermanades dues viles com Calaf i Soual? La resposta que ens donem en marcarà tant l’ambició com el propòsit i què en podem esperar.
Em penso que el primer que hem de comprendre és que quan parlem de l’agermanament entre Soual i Calaf, de fet, parlem de l’amistat entre les dues viles.
L’amistat no és un concepte senzill. No és fàcil de respondre aquella pregunta de per a què serveix l’amistat?
Perquè l’amistat té un valor difícil de calcular i de definir. Perquè es barreja amb d’altres conceptes com l’amor, les imperfeccions humanes, l’afecte, la raó, la virtut… Per això el seu significat ha sofert diverses mutacions tot al llarg de la història de la humanitat. No cal repassar-les pas totes.
Vostès tenen un pensador que hi va aprofundir d’una manera molt brillant i que, de fet, encaixa perfectament en l’accepció d’amistat que crec que ens interessa.
Em refereixo a Michel de Montaigne, el qual a partir de l’amistat amb Étienne de la Boétie, després de la seva mort, sembla que va optar pel retir i es va posar a escriure els seus monumentals assajos.
Montaigne ens hi va deixar una de les definicions més belles i alhora més exactes de l’amistat. Referint-se a De la Boétie, va dir: “Si m’insteu a dir perquè l’estimava, sento que només seria capaç de respondre dient: ‘Perquè ell era ell; perquè jo era jo’” [“Par ce que c’estoit luy; par ce que c’estoit moy”].
Amb aquesta diferenciació entre l’ell i el jo, Montaigne expressa un respecte extrem envers la diferència mútua i envers la dignitat humana. No hi ha una fusió indissoluble entres les dues personalitats. L’amistat és, doncs, un exercici de llibertat plena que incorpora la possibilitat de separar-se’n si es dona el cas.
En aquest sentit, Montaigne enllaça directament amb Aristòtil qui, en la seva Ètica per a Nicòmac, va dir que l’amistat ha de ser desinteressada, que no es pot basar mai en la utilitat ni en el desig.
Per a Aristòtil, hi havia tres tipus d’amistat: la que és útil, la que ens proporciona plaer i, la més perfecta de totes, la virtuosa, que és la pròpia dels bons ciutadans. Aquesta és la que ens interessa.
[A Catalunya teníem un escriptor i periodista un punt inclassificable, en Josep Pla, que ho va dir d’una altra manera més directa i sorneguera: Josep Pla va distingir entre “amics, coneguts i saludats”. I encara modernament, hi podem afegir els “amics del Facebook”.]
No hem de ser només persones educades que ens coneixem i ens saludem quan ens trobem o que sabem els uns dels altres perquè ens seguim a través de les xarxes socials, hem de ser amics.
El que ens importa és el vessant cívic de l’amistat que va definir Aristòtil. Perquè l’amistat és el que ens impel·leix a buscar el bé de l’altre. L’amistat és la cosa més necessària de la vida. Però ha de ser una amistat desinteressada, que no es basi ni en la utilitat ni en el desig, sinó en la virtut; la virtut entesa com l’hàbit que ens mena a complir eficaçment amb les nostres funcions.
Som al Casal, un dels dos ateneus que tenim a Calaf. En una de les parets del bar hi ha inscrits uns versos del poeta valencià Vicent Andrés Estellés:
“Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.”
Són del poema Assumiràs la veu d’un poble.
La base de la convivència cívica és aquesta consciència de ser poble que ens porta a assumir-ne la veu i que ens dóna la capacitat d’agermanar-nos des de l’amistat, l’amistat que ens fa veure en el nostre veí el nostre altre jo. És el que ens aporta confiança i seguretat, individualment i col·lectiva.
De la mateixa manera, l’agermanament de les nostres viles, que vol dir l’agermanament dels seus veïns des de l’amistat i amb la consciència de ser poble, ens farà més virtuosos.
Alcalde Alibert, estimats amics de Soual, aquesta tarda heu tingut l’oportunitat de visitar els llocs més emblemàtics de Calaf i conèixer algunes de les iniciatives que tenim en marxa o en ment, com la celebració de l’Any dedicat a Laureà Figuerola o els projecte de les Botigues de la Plaça Gran.
També heu pogut conèixer dos dels nostres artistes més valuosos i estimats, el Ramon Puigpelat, que ha ofert un tast de la seva pintura, i la Núria Martí, autora del mural del Desè Aniversari del nostre agermanament, que a partir d’ara presidirà una de les sales de l’Ajuntament.
I ara, us en donarem a conèixer una tercera, la Marisol Franco que també en motiu del desè aniversari ens ha fet un punt de llibre: de fet, n’ha fet dos-cents, un a un.
Sabeu que a Catalunya, cada 23 d’abril, diada de Sant Jordi, celebrem la festa del llibre i la rosa que els catalans ens regalem com a símbol i mostra d’estimació.
Rebeu aquest punt de llibre en aquest sentit, com a testimoniatge de l’amistat entre les nostres dues viles i com a targeta d’invitació a la propera celebració de Sant Jordi a Calaf.
Moltes gràcies.
[Discurs pronunciat el dia 3 de juny de 2017, durant el sopar institucional ofert a la delegació de Soual, amb motiu del Desè aniversari del nostre agermanament.]
Jordi Badia Perea 