Resposta al Delegat del Govern espanyol a Catalunya

Senyor Delegat del Govern espanyol a Catalunya,

He rebut la seva carta, amb data 22 de maig de 2018, amb què em recorda l’article 103 de la Constitució espanyola que consagra el principi de neutralitat de totes les administracions públiques.

La carta que vostè m’adreça fa un seguit de consideracions que em permetré de respondre-li perquè considero que apel·len a un debat que es bo que els responsables públics tinguem de manera oberta i transparent.

Per cert, jo usaré el tractament de vostè perquè no ens coneixem de res, més enllà d’haver seguit jo la seva trajectòria política a través dels mitjans de comunicació, i perquè crec –i és el que em van ensenyar els pares– que és el més correcte i educat.

En la seva carta vostè afirma que, “en els darrers mesos, els carrers i places dels nostres municipis, i fins i tot façanes d’alguns edificis públics, estan essent ocupades per aquesta simbologia partidista”. Es refereix a “banderes, pancartes i símbols de caràcter partidista de diferents ideologies”. I que “els Ajuntaments han de mantenir aquesta neutralitat en la gestió dels espais públics”.

Al meu entendre, aquesta afirmació conté dues conclusions que són discutibles, si més no.

En primer lloc, la neutralitat no vol dir absència de debat sinó la no intervenció a favor d’un o altre bàndol. Per tant, i en segon lloc, és clar que l’espai públic, en tant que centre de la vida política, social i comercial, és l’àgora privilegiada i idònia per a l’expressió del debat públic.

Vull dir que la neutralitat que els Ajuntaments hem de mantenir –no pas perquè ho digui cap Constitució– ha de consistir, precisament, en permetre i garantir l’expressió de les diferents expressions amb total llibertat.

Pel que fa el cas de Calaf, l’informo que aquesta llibertat d’expressió s’està exercint de manera cívica i respectuosa envers l’espai públic i envers tothom.

Com vostè, també considero que el més important és vetllar per la convivència en els nostres municipis. Per això, aprofito l’avinentesa per informar-li que l’únic risc per a la convivència que hem tingut a Calaf ha estat provocat per unes persones que han vingut de fora amb l’única intenció d’atemptar contra la llibertat d’expressió dels nostres veïns, de la qual acció n’han fet ostentació a través de les xarxes socials.

Ja que em dona l’oportunitat de plantejar-li qüestions del nostre interès i que es diu disposat a ajudar-nos, li pregaria que actués en el sentit d’impedir que aquests grups organitzats puguin actuar amb la impunitat amb què ho estan fent i que són un risc flagrant i perillós per a la convivència de viles com Calaf.

Atentament,

Jordi Badia Perea

Alcalde de Calaf

Només podem desobeir

Dimarts, l’endemà de l’Onze de Setembre, vaig rebre com a alcalde la carta del Delegat de Catalunya, Enric Millo, en què se m’adverteix i se’m commina, per ordre del Tribunal Constitucional, del meu “deure d’impedir o paralitzar qualsevol iniciativa que suposi ignorar o eludir la suspensió” de l’alt tribunal de la llei i les normes complementàries aprovades pel Parlament per a la celebració del referèndum de l’1 d’octubre. Se’m comunica que, en particular m’he d’abstenir “d’iniciar, tramitar, informar o dictar”, en l’àmbit de les meves competències com a alcalde, “cap acord o actuació que permeti la preparació i/o celebració del referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya” i se’m commina “sobre les eventuals responsabilitats, inclosa la penal” en les que pogués “incórrer en cas de no atendre aquest requeriment”. Adjuntada a la carta hi ha la comunicació del Tribunal Constitucional d’impugnació del decret del Govern de la Generalitat en què s’adverteix i commina a més de mil càrrecs públics, des del president de la Generalitat als 947 alcaldes, passant pels directors dels mitjans de comunicació públics, TV3 i Catalunya Ràdio.

Carta Millo

La carta ja l’havien rebut alguns alcaldes a finals de la setmana passada, hores després de la promulgació del decret de convocatòria del referèndum. Però jo i centenars d’altres alcaldes la vam rebre ahir, just el dia en què el jutge José Yusty Bastarreche, que el 2014 va firmar un manifest de Libres e Iguales en contra de la consulta del 9-N,va suspendre un acte a favor del dret a decidir que havia autoritzat l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, i el dia en què la Fiscalia va ordenar als Mossos d’Esquadra i a la resta de forces i cossos de seguretat a “requisar” urnes i tot el material per al referèndum.

La deriva repressiva en què ha entrat el govern espanyol del Partit Popular és clara i inequívoca. No és cap sorpresa. Sabem que no la frenaran i que no faran marxa enrere. Són hereus del seu passat i esclaus de les seves iniciatives, paraules i compromisos. Per tant, estan disposats a utilitzar tots els mitjans que tenen al seu abast per impedir la celebració del referèndum, encara que això afecti drets com el d’expressió o el de reunió.

En el moment de prendre possessió del càrrec d’alcalde vaig prometre posar-me a disposició del Parlament i el govern de la Generalitat  per exercir el dret a l’autodeterminació i diumenge, en l’ofrena als caiguts de 1714, vaig reiterar la prometença. Sé què m’hi jugo, sóc conscient del poder i la capacitat repressora de l’Estat, però no m’arronsaré. Això ja no va només del dret d’un poble a decidir lliurement el seu futur polític. L’1-O hi ha en joc la Democràcia. La desobediència és l’únic camí que ens deixen, és l’única resposta possible.

Calaf, en l’hora greu de Catalunya

Regidors, benvolguts convilatans, benvolguts compatriotes,

Hem pujat al Castell de Calaf en processó per a fer una ofrena floral en homenatge i memòria dels catalans que l’any 1714 van donar la seva vida en defensa dels drets i les llibertats nacionals de Catalunya.

És un gest de justícia i de dignitat que avui, en una hora greu que maldem per convertir en l’hora gran de Catalunya, té una significació especial, d’un simbolisme rotund.

Entre el 1710 i el 1711, aquest castell, així com els plans dels Prats de Rei i de Sant Martí Sesgueioles, van ser escenaris de batalles transcendentals per al futur del país.

Tenim el deure de servar la memòria d’aquells avantpassats nostres i fer-ne homenatge perquè la seva lluita en defensa dels drets i les llibertats nacionals de Catalunya, el ressò internacional que va tenir el seu sacrifici, l’admiració que encara avui ens causen el seu coratge i la seva determinació per existir com a nació, és el que explica que avui siguem aquí, 303 anys després, tossudament dempeus, amb el cap alt i la mirada serena i confiada i un somriure als llavis.

Som hereus d’aquella lluita i aquell sacrifici heroic i exemplar. Nosaltres, tampoc defallirem.

Que de la nostra principal derrota n’hàgim fet la nostra Diada Nacional demostra quin és el nostre esperit de resistència i superació i quin és el nostre afany de justícia i anhel de llibertat.

Aquesta setmana, el Parlament de Catalunya va aprovar les lleis del referèndum i de transitorietat i fundacional i ha convocat el referèndum d’autodeterminació per al dia 1 d’octubre.

El diumenge 1 d’octubre, obrirem els col·legis electorals de sempre i posarem les urnes de sempre perquè puguem exercir el nostre dret a decidir i puguem votar com sempre.

Permeteu-me que us parli uns moments dels sentiments que em mouen i que em mouran el dia 1 d’octubre.

El 14 de juny de 2015, en el moment de prendre possessió del càrrec d’alcalde de Calaf, vaig fer conscientment i ferma una declaració solemne i plena de significat que vull reiterar avui, a les portes del referèndum d’autodeterminació, quan l’estat m’amenaça (ens amenaça) amb una querella que em pot comportar inhabilitació, multes i presó, i en aquest marc d’homenatge i memòria pels caiguts de 1714.

Ara i aquí, en el context en què ens trobem, reitero la promesa que vaig fer el 14 de juny de 2015:

“Per expressió democràtica de la voluntat ciutadana, anuncio que resto a disposició del nou Parlament, del president i del Govern de la Generalitat de Catalunya, per exercir l’autodeterminació del nostre poble i proclamar, juntament amb totes les nostres institucions, l’Estat català, lliure i sobirà.”

Jo, no m’arronsaré. Sé que vosaltres tampoc no us fareu enrere.

Permeteu-me també que us digui quin serà el signe del meu vot el dia 1 d’octubre i quines raons el menaran. Goso enumerar-les perquè sé que són compartides per tots vosaltres, amb el matís personal de cadascú.

Votaré sí en memòria de l’avi Joan i l’àvia Patro que van venir a Sabadell des de La Ñora i Santomera, dos pobles de Múrcia, fugint de la misèria i van convertir Catalunya en la seva pàtria d’acollida i van ensenyar les seves dues filles a estimar i ser agraïdes.

Votaré sí en memòria del meu pare, mort quan jo tenia 18 anys i que avui m’agradaria tenir al meu costat.

Votaré sí pel present de tots nosaltres. I pel futur dels nostres fills. I per la nostra dignitat personal i col·lectiva. Per una Catalunya culturalment rica, socialment justa i nacionalment lliure.

Visca Catalunya!