Categoria: Articles

Casa nostra, casa vostra?

On Per Jordi Badia PereaIn ArticlesDeixa un comentari

Aquest matí m’ha entrevistat TV3. Han vingut a Calaf a fer un reportatge sobre la família siriana que tenim acollida des del setembre. Han estat a la casa que els vam facilitar en règim de lloguer social, han seguit la mare en el moment d’acompanyar els seus fills a l’escola i, encabat, han estat amb el pare, a qui vam contractar per a la brigada municipal. Tant el contracte de lloguer com el contracte de treball tenen una durada de dos anys. La previsió és que l’emetin diumenge que ve, en els Telenotícies.

El secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat, Oriol Amorós, va parlar de Calaf ahir en una roda de premsa com a model d’acollida d’èxit.

Agraeixo les paraules d’Amorós, però no em causen satisfacció. Més aviat em provoquen sorpresa i perplexitat i sí, també, un punt de decepció.

Acollir aquesta família va costar més del que seria raonable. Primer, per trobar-ne una que encaixés a Calaf i amb el que nosaltres podíem oferir. Fins a cert punt, és comprensible. Les garanties han de ser màximes. El que ja no ho és tant, o gens, és el temps i els entrebancs que hem trobat per poder contractar en Samer. La família és a Calaf des de començaments de setembre, però en Samer no va tenir tots els papers en regla fins a mitjans de desembre.

Entenem que la política no consisteix a fer proclames i escampar eslògans i adherir-se a campanyes, sinó a traduir-les en accions concretes. Si diem que volem acollir, acollim en la mesura de les nostres possibilitats. És el que hem fet a Calaf. No hi sé veure quin mèrit hi ha en haver-ho fet. Potser és que no tenim consciència d’estar fent política sinó de fer feina i de procurar de fer el que ens vam comprometre a fer.

Nosaltres som la garantia

On Per Jordi Badia PereaIn ArticlesDeixa un comentari

2017-09-24-PHOTO-00000011Benvolguts convilatans,

Aquesta mitjanit s’acaba la campanya electoral pel referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya de diumenge, 1 d’octubre. No ha estat la campanya que hauríem volgut ni la que ens mereixíem per tant anys com fa que reclamem poder decidir el futur polític de Catalunya. Ha estat la campanya que el govern del PP, amb el suport i la complicitat del PSOE, el PSC i Ciutadans, ha permès i propiciat.

I tot i els seus impediments, amenaces i joc brut, ha estat una campanya en què s’ha fet palesa la fermesa i la determinació dels catalans per exercir el seu dret a l’autodeterminació com a nació, cívicament i pacífica, en què la il·lusió i l’esperança han vençut la por que ens volien fer. “Feu que la vostra tria reflecteixi la vostra esperança i no la vostra por”, va deixar dit Nelson Mandela.

El ressò que se n’ha fet la premsa estrangera, n’és la prova més neutra i certa. Les reaccions i posicionaments de les darreres hores de cancelleries i organismes internacionals, com el de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides en què demana a Espanya que respecti els drets fonamentals, ho corroboren.

De cara a diumenge, hem de tenir clares dues certeses.

La primera és que ningú dels que hi participarà, com a votant o com a membre de les meses o com a coordinadors del dispositiu, cometrà cap delicte ni cap il·legalitat. I que, en tot cas, els responsables únics i últims en són el govern i, pel que fa Calaf, jo com a alcalde n’assumeixo la responsabilitat.

La segona fa referència a les garanties i la representativitat del referèndum. És clar que les garanties, com la campanya electoral que dèiem, no són les que volíem i les que s’havien previst en la llei del referèndum, i que el resultat de la votació potser no serà tan representatiu com caldria i desitjaríem. L’Estat ho ha fet tot per garantir que no es voti, per tant, les garanties són les que s’han pogut defensar i mantenir.

Ara bé, dit això, tothom ha de tenir clar que l’acció repressiva de l’Estat, totes les traves que ha posat, no només no ha invalidat la legalitat del referèndum que li atorga la llei aprovada pel Parlament, sinó que n’ha subratllat la legitimitat i n’ha reforçat l’empara internacional.

En un discurs memorable, la malaguanyada presidenta d’Òmnium Cultural Muriel Casals va dir que “no som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni”. D’una manera semblant, siguem conscients que diumenge no anem a buscar les garanties que ens han furtat perquè cadascun de nosaltres som la garantia. Serà el nostre comportament escrupolosament democràtic el que revestirà de garanties i validesa el referèndum.

Des de fa dies, hi ha un grup d’experts internacionals observant-nos. El seu informe serà el que n’avaluarà les garanties i en validarà el resultat. Omplim de vots les urnes. Anem a votar a la catalana manera. Cívicament i pacífica. Amb esperança i sense por.

Només podem desobeir

On Per Jordi Badia PereaIn ArticlesDeixa un comentari

Dimarts, l’endemà de l’Onze de Setembre, vaig rebre com a alcalde la carta del Delegat de Catalunya, Enric Millo, en què se m’adverteix i se’m commina, per ordre del Tribunal Constitucional, del meu “deure d’impedir o paralitzar qualsevol iniciativa que suposi ignorar o eludir la suspensió” de l’alt tribunal de la llei i les normes complementàries aprovades pel Parlament per a la celebració del referèndum de l’1 d’octubre. Se’m comunica que, en particular m’he d’abstenir “d’iniciar, tramitar, informar o dictar”, en l’àmbit de les meves competències com a alcalde, “cap acord o actuació que permeti la preparació i/o celebració del referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya” i se’m commina “sobre les eventuals responsabilitats, inclosa la penal” en les que pogués “incórrer en cas de no atendre aquest requeriment”. Adjuntada a la carta hi ha la comunicació del Tribunal Constitucional d’impugnació del decret del Govern de la Generalitat en què s’adverteix i commina a més de mil càrrecs públics, des del president de la Generalitat als 947 alcaldes, passant pels directors dels mitjans de comunicació públics, TV3 i Catalunya Ràdio.

Carta Millo

La carta ja l’havien rebut alguns alcaldes a finals de la setmana passada, hores després de la promulgació del decret de convocatòria del referèndum. Però jo i centenars d’altres alcaldes la vam rebre ahir, just el dia en què el jutge José Yusty Bastarreche, que el 2014 va firmar un manifest de Libres e Iguales en contra de la consulta del 9-N,va suspendre un acte a favor del dret a decidir que havia autoritzat l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, i el dia en què la Fiscalia va ordenar als Mossos d’Esquadra i a la resta de forces i cossos de seguretat a “requisar” urnes i tot el material per al referèndum.

La deriva repressiva en què ha entrat el govern espanyol del Partit Popular és clara i inequívoca. No és cap sorpresa. Sabem que no la frenaran i que no faran marxa enrere. Són hereus del seu passat i esclaus de les seves iniciatives, paraules i compromisos. Per tant, estan disposats a utilitzar tots els mitjans que tenen al seu abast per impedir la celebració del referèndum, encara que això afecti drets com el d’expressió o el de reunió.

En el moment de prendre possessió del càrrec d’alcalde vaig prometre posar-me a disposició del Parlament i el govern de la Generalitat  per exercir el dret a l’autodeterminació i diumenge, en l’ofrena als caiguts de 1714, vaig reiterar la prometença. Sé què m’hi jugo, sóc conscient del poder i la capacitat repressora de l’Estat, però no m’arronsaré. Això ja no va només del dret d’un poble a decidir lliurement el seu futur polític. L’1-O hi ha en joc la Democràcia. La desobediència és l’únic camí que ens deixen, és l’única resposta possible.