La decisió de suspendre la Festa Major no ha estat gens fàcil. De fet, ens hi hem resistit fins que l’evidència ha estat incontestable. Ens sentim frustrats i tristos, però també estem convençuts que hem pres l’única decisió possible. Perquè, com vam dir el dia 22 en anunciar el tancament dels parcs públics, en qüestions de salut pública, aquest govern sempre actuarà amb excés de zel. Preferim pecar de prudents que no pas haver de lamentar més endavant no haver pres una determinada mesura.

Al darrere de la Festa Major de Calaf hi ha moltes persones que hi treballen i molta feina que es comença a fer just l’endemà. El programa de la Festa Major d’enguany el teníem completament tancat a primers d’aquest any. Com totes les edicions precedents.

Quan al mes de març va arribar a casa nostra la pandèmia del covid – 19, la regidoria de Cultura es va posar a treballar en un programa alternatiu. Sabíem que, per bé que estiguéssim al setembre, no podríem fer com si res no hagués passat. Massa veïns no hi serien. I el virus seguiria ben actiu. Per tant, ni podria ser gaire major, ni podríem fer gaire festa. Per prudència i per respecte.

Havíem tancat un programa més reduït amb l’esperança de poder-lo dur a terme. Menys actes i menys atractius per a les persones de fora del municipi. A més, els havíem disposat en tres escenaris, per a edats i gustos diferents, i de manera simultània per evitar aglomeracions. Però, la situació en què ens trobem ens obliga a ser prudents i a estalviar-nos qualsevol mena de risc. A més, tampoc no concebem celebrar una Festa Major amb actes amb aforaments limitats, en què tothom que ho desitgi no hi pugui assistir.

També hi havia un acte d’homenatge a tots els sanitaris i les persones que durant aquests mesos ho han passat malament i de reconeixement a tots els veïns i veïnes que s’han desviscut per ajudar i col·laborar en totes les tasques que es van posar en marxa des del primer dia a través del Bon Veïnatge.

De fet, en una primera decisió, vam mantenir aquest homenatge com a únic acte de la Festa Major d’enguany, el dilluns a la nit. No obstant, després de reflexionar-hi, ens vam adonar que tampoc no podria ser perquè, lògicament, hagués estat un acte que hagués aplegat uns quants centenars de veïns. I no ens podem permetre córrer cap risc. No podem propiciar aglomeracions. Malauradament, no som al final d’aquesta pandèmia. Ens queden molts mesos encara de patiment. Ja trobarem el moment idoni per fer l’acte i la inauguració de l’espai de memòria que teníem previst.

La distància física, l’ús de la mascareta i la neteja de mans i la desinfecció són essencials. La millor prevenció. L’única que tenim ara mateix. Però, la realitat ens demostra que no n’hi ha prou. Que el virus s’escampa igualment. Que l’única manera efectiva d’aturar-lo i trencar les cadenes de contagi és reduir dràsticament els contactes socials. De moment, no n’hi ha cap altra.

Quan el dia 22 de juliol vam anunciar el tancament dels parcs públics, a Espanya hi havia 224 brots actius a tot Espanya. Ahir, dia 30 de juliol, el ministeri de Sanitat va informar que a Espanya hi havia 412 brots actius, amb 4.800 casos associats, i que des de la fi de l’Estat d’alarma n’hi havia hagut 527. És a dir, que en divuit dies, els brots s’han duplicat.

La situació a Calaf i a tota la Catalunya central no és alarmant, a hores d’ara. Estem per sota de les mitjanes que hi ha a Catalunya. Tanmateix, que no sigui alarmant, no vol dir que no haguem d’estar preocupats o que puguem fer com si a nosaltres no ens hagués de passar o no ens pogués succeir el que ocorre a d’altres zones del país. No vivim en una bombolla. Ens movem contínuament. El risc, malauradament, existeix i l’hem de tenir ben present. Perdre’n consciència és el primer pas per caure-hi.