Regidors, benvolguts convilatans, benvolguts compatriotes,

Hem pujat al Castell de Calaf en processó per a fer una ofrena floral en homenatge i memòria dels catalans que l’any 1714 van donar la seva vida en defensa dels drets i les llibertats nacionals de Catalunya.

És un gest de justícia i de dignitat que avui, en una hora greu que maldem per convertir en l’hora gran de Catalunya, té una significació especial, d’un simbolisme rotund.

Entre el 1710 i el 1711, aquest castell, així com els plans dels Prats de Rei i de Sant Martí Sesgueioles, van ser escenaris de batalles transcendentals per al futur del país.

Tenim el deure de servar la memòria d’aquells avantpassats nostres i fer-ne homenatge perquè la seva lluita en defensa dels drets i les llibertats nacionals de Catalunya, el ressò internacional que va tenir el seu sacrifici, l’admiració que encara avui ens causen el seu coratge i la seva determinació per existir com a nació, és el que explica que avui siguem aquí, 303 anys després, tossudament dempeus, amb el cap alt i la mirada serena i confiada i un somriure als llavis.

Som hereus d’aquella lluita i aquell sacrifici heroic i exemplar. Nosaltres, tampoc defallirem.

Que de la nostra principal derrota n’hàgim fet la nostra Diada Nacional demostra quin és el nostre esperit de resistència i superació i quin és el nostre afany de justícia i anhel de llibertat.

Aquesta setmana, el Parlament de Catalunya va aprovar les lleis del referèndum i de transitorietat i fundacional i ha convocat el referèndum d’autodeterminació per al dia 1 d’octubre.

El diumenge 1 d’octubre, obrirem els col·legis electorals de sempre i posarem les urnes de sempre perquè puguem exercir el nostre dret a decidir i puguem votar com sempre.

Permeteu-me que us parli uns moments dels sentiments que em mouen i que em mouran el dia 1 d’octubre.

El 14 de juny de 2015, en el moment de prendre possessió del càrrec d’alcalde de Calaf, vaig fer conscientment i ferma una declaració solemne i plena de significat que vull reiterar avui, a les portes del referèndum d’autodeterminació, quan l’estat m’amenaça (ens amenaça) amb una querella que em pot comportar inhabilitació, multes i presó, i en aquest marc d’homenatge i memòria pels caiguts de 1714.

Ara i aquí, en el context en què ens trobem, reitero la promesa que vaig fer el 14 de juny de 2015:

“Per expressió democràtica de la voluntat ciutadana, anuncio que resto a disposició del nou Parlament, del president i del Govern de la Generalitat de Catalunya, per exercir l’autodeterminació del nostre poble i proclamar, juntament amb totes les nostres institucions, l’Estat català, lliure i sobirà.”

Jo, no m’arronsaré. Sé que vosaltres tampoc no us fareu enrere.

Permeteu-me també que us digui quin serà el signe del meu vot el dia 1 d’octubre i quines raons el menaran. Goso enumerar-les perquè sé que són compartides per tots vosaltres, amb el matís personal de cadascú.

Votaré sí en memòria de l’avi Joan i l’àvia Patro que van venir a Sabadell des de La Ñora i Santomera, dos pobles de Múrcia, fugint de la misèria i van convertir Catalunya en la seva pàtria d’acollida i van ensenyar les seves dues filles a estimar i ser agraïdes.

Votaré sí en memòria del meu pare, mort quan jo tenia 18 anys i que avui m’agradaria tenir al meu costat.

Votaré sí pel present de tots nosaltres. I pel futur dels nostres fills. I per la nostra dignitat personal i col·lectiva. Per una Catalunya culturalment rica, socialment justa i nacionalment lliure.

Visca Catalunya!