Alcalde, regidors, autoritats, senyores i senyors,

Bona tarda i benvinguts a la Casa de la Vila de Calaf.

Fa just quinze dies, vam ser a Soual. Ens vau acollir d’una manera magnífica. Ja llavors us ho vam agrair. Però, amb el pas dels dies, totes les emocions experimentades durant el cap de setmana es van anar aposentant i es van fer més intenses i profundes.

Us en tornem a mostrar el nostre reconeixement públic i a expressar el nostre agraïment, amb l’esperança que els actes programats per la vostra estada a Calaf estiguin a l’alçada de la vostra estima i generositat.

Els lligams entre Soual i Calaf es remunten a vint anys enrere. El que va començar com un intercanvi amistós entre els nostres dos clubs de futbol, va fructificar fa deu anys en un agermanament formal entre les dues viles.

Durant aquests deu anys, la relació d’amistat entre Calaf i Soual s’ha consolidat. De forma que avui, quan en celebrem el desè aniversari, som en condicions d’aprofundir-hi i d’estendre’n l’abast. Serà la millor manera d’homenatjar la iniciativa dels pioners de l’agermanament: en Liberto Cambra, François Tournier i Florence Pouzens, Antoni Puig i Josep Torra, i els alcaldes Michel Auriol i Maria Antònia Trullàs.

N’hem parlat amb l’alcalde Jean-Luc Alibert. També n’han parlat els regidors i el personal tècnic dels dos Ajuntaments, i ja hem identificat en quins camps podem aprofundir l’intercanvi: economia, turisme, ensenyament, cultura…

Considero que per avançar de manera sòlida i fecunda, no només hem d’enumerar àmbits de desenvolupament i iniciatives a endegar. També hem de fer una reflexió sobre el significat de l’agermanament. Vull dir que hem de donar-nos resposta a una pregunta ben simple, però ben oportuna: per què hem d’estar agermanats? La resposta que ens donem en marcarà tant l’ambició com el propòsit i què en podem esperar.

Em penso que el primer que hem de comprendre és que quan parlem de l’agermanament entre Soual i Calaf, de fet, parlem de l’amistat entre les dues viles.

L’amistat no és un concepte senzill. No és fàcil de respondre aquella pregunta de per a què serveix l’amistat?

Perquè l’amistat té un valor difícil de calcular i de definir. Perquè es barreja amb d’altres conceptes com l’amor, les imperfeccions humanes, l’afecte, la raó, la virtut… Per això el seu significat ha sofert diverses mutacions tot al llarg de la història de la humanitat. No cal repassar-les pas totes.

Vostès tenen un pensador que hi va aprofundir d’una manera molt brillant i que, de fet, encaixa perfectament en l’accepció d’amistat que crec que ens interessa.

Em refereixo a Michel de Montaigne, el qual a partir de l’amistat amb Étienne de la Boétie, després de la seva mort, sembla que va optar pel retir i es va posar a escriure els seus monumentals assajos.

Montaigne ens va deixar una de les definicions més belles i alhora més exactes de l’amistat. Referint-se a De la Boétie, va dir: “Si m’insteu a dir perquè l’estimava, sento que només seria capaç de respondre dient: ‘Perquè era ell; perquè era jo’” [“Par ce que c’estoit luy; par ce que c’estoit moy”].

Amb aquesta diferenciació entre l’ell i el jo, Montaigne expressa un respecte extrem envers la diferència mútua i envers la dignitat humana. No hi ha una fusió indissoluble entres les dues personalitats. L’amistat és, doncs, un exercici de llibertat plena que incorpora la possibilitat de separar-se’n si es dona el cas.

En aquest sentit, Montaigne enllaça directament amb Aristòtil qui, en la seva Ètica per a Nicòmac, va dir que l’amistat ha de ser desinteressada, que no es pot basar mai en la utilitat ni en el desig.

Per a Aristòtil, hi havia tres tipus d’amistat: la que és útil, la que ens proporciona plaer i la més perfecta de totes, la virtuosa, que és la pròpia dels bons ciutadans. Aquesta és la que ens interessa.

[A Catalunya teníem un escriptor i periodista un punt inclassificable, en Josep Pla, que ho va dir d’una altra manera més directa i sorneguera: Josep Pla va distingir entre “amics, coneguts i saludats”. I encara modernament, hi podem afegir els “amics del Facebook”.]

No hem de ser només persones educades que ens coneixem i ens saludem quan ens trobem o que sabem els uns dels altres perquè ens seguim a través de les xarxes socials, hem de ser amics.

El que ens importa és el vessant cívic de l’amistat que va definir Aristòtil. Perquè l’amistat és el que ens impel·leix a buscar el bé de l’altre. L’amistat és la cosa més necessària de la vida. Però ha de ser una amistat desinteressada, que no es basi ni en la utilitat ni en el desig, sinó en la virtut; la virtut entesa com l’hàbit que ens mena a complir eficaçment amb les nostres funcions.

Aquest vespre anirem a sopar al Casal, un dels dos ateneus que tenim a Calaf. En una de les parets hi ha inscrits uns versos del poeta valencià Vicent Andrés Estellés:

“Allò que val és la consciència

de no ser res si no s’és poble.”

La base de la convivència cívica és aquesta consciència de ser poble i aquesta capacitat d’agermanar-nos des de l’amistat que ens fa veure el nostre veí en un altre jo. És el que ens dóna confiança i seguretat.

De la mateixa manera, l’agermanament de les nostres viles, que vol dir l’agermanament dels seus veïns des de l’amistat i la consciència de ser poble, ens farà més virtuosos.

Moltes gràcies!

[Discurs pronunciat el dissabte, 3 de juny de 2017, al Saló de Plens de l’Ajuntament de Calaf]