Com cada any, el dilluns 1 de maig els veïns de Calaf vam pujar a Sant Sebastià. L’acte central i el que justifica la trobada dalt del turó de centenars de calafins és el pelegrinatge des de la plaça Gran, a peu de l’ajuntament i l’església de Sant Jaume, amb les estacions i pregàries, i la missa a l’ermita de Sant Sebastià.

És clar que l’origen de l’aplec és religiós. Sant Sebastià és una capella votiva erigida pels jurats de Calaf a l’entorn de l’any 1690 en agraïment al sant per haver deslliurat la vila de la pesta que va assolar el país l’any 1651. Des de fa més de tres-cents anys, cada 1 de maig els calafins pugem a Sant Sebastià per renovar el vot de poble que van fer els nostres avantpassats.

És clar que aquest significat religiós s’ha anat diluint amb el temps i que com la majoria d’aplecs i celebracions del calendari catòlic han anat perdent aquella connotació primigènia i s’han anat convertint en trobades populars on la part folklòrica i festiva hi té el protagonisme més gran.

Les raons i les conseqüències d’aquesta transició donen per a un debat apassionant i enriquidor sobre d’on venim i cap a on anem com a societat. Tanmateix, ni és el moment, ni és l’espai per fer-lo.

Em penso que el que és important és adonar-nos del valor indispensable que l’aplec de Sant Sebastià té per als vilatans de Calaf, i no només perquè ens ajuda a entendre la cultura d’on provenim. Sobretot perquè aquest vot que renovem any rere any, sigui en processó religiosa o bé per ballar-hi sardanes, participar de les activitats de circ o fer-hi una costellada amb la colla de familiars i amics, és una demostració de respecte envers la nostra història i un acte d’autoafirmació que ens explica i ens permet reconèixer-nos en tant que poble.