Dimarts, en el transcurs de les reunions del Consell Comarcal de l’Anoia, dos companys de grup em van felicitar. En veure que no entenia el motiu de la felicitació, hi van afegir que era pel meu coratge i la meva valentia. Com que seguia sense comprendre què motivava la felicitació i aquells qualificatius, m’ho van aclarir: per haver decidit d’entrar en el programa d’acollida de refugiats.

No es tracta ni de valentia ni de coratge, bo i saber que serà una iniciativa controvertida que causarà reaccions contràries i que donarà peu a demagògies. No hi fa res, ja ho sabíem quan fa mesos ens vam inscriure en l’inventari del departament d’Afers Socials. Per a l’equip de govern, és una qüestió d’humanitat i coherència.

En el ple de febrer, els tres grups municipals vam aprovar per unanimitat la moció d’adhesió a la campanya Casa nostra, casa vostra. La política no consisteix en aprovar mocions, fer declaracions de bona voluntat i anar a manifestacions cridar-hi  “volem acollir”. Fer política és prendre decisions i procurar de resoldre els problemes que se’ns plantegen i que tenim a l’abast.

Ara: ja entenc la pregunta d’aquells qui reclamen resoldre primer els problemes dels de casa nostra abans d’anar a solucionar els dels altres, i per això procuraré de respondre-la, malgrat que no la comparteixo en cap dels seus termes perquè de la mateixa manera que no parlo mai d’immigrants perquè considero que tothom qui viu a Calaf n’és veí, amb els mateixos drets i els mateixos deures, hagi vingut d’on hagi vingut, professi la religió que professi i tingui la cultura que tingui, tampoc crec que hàgim de parlar dels d’aquí i els d’allà perquè del que parlem és de persones.

El compromís que hem adquirit és de donar allotjament a una família de refugiats i feina a un dels seus membres durant un any, renovable un segon. L’allotjament serà en un habitatge de protecció oficial i la família haurà de pagar-ne el lloguer i els consums. El propòsit és ajudar a que una família que ha hagut de fugir del seu país víctima dels conflictes militars que hi ha a l’àrea de la Mediterrània pugui refer la seva vida i recuperar la dignitat humana.

Hi ha molts arguments a favor d’aquesta acollida. Només ens caldria fer una mica de memòria i adonar-nos de què van haver de fer els nostres avis i besavis durant la primera meitat del segle XX sobretot, o bé resseguir-nos els cognoms. Per si algú hi té interès, sàpiga que el meu segon cognom és Perea. Vull dir que els pares de la mare van arribar a Sabadell fugint de la misèria en què vivien en dos pobles de Múrcia.

Però, em penso que no calen raons. Perquè, de fet, no farem amb aquesta família de refugiats res que no fem amb les persones d’aquí (permeteu-me la incorrecció una vegada) que es troben en un mal moment, exactament el que se’ns demana que fem. Deixant de banda el nombre de pisos de protecció oficial de què disposem a Calaf, molt per sobre de les necessitats locals, a l’Ajuntament donem feina cada any a entre trenta i quaranta persones, amb contractes d’entre mig any i un any, a través dels Plans d’Ocupació, del Treball als barris, de la Casa d’Oficis o de la Garantia Juvenil.

Són els els recursos i els instruments que tenim, sempre migrats i no del tot eficaços, i els usem amb la mateixa voluntat amb què acollirem aquesta família de refugiats, de donar a les persones l’oportunitat de viure amb dignitat.