L’Ajuntament de Calaf tenia un deute a 31 de desembre de 2014 de 4.136.023,59 euros, equivalent al 130,24 per cent dels ingressos liquidats, segons l’Informe Econòmic i Financer elaborat per l’auditora BDO per encàrrec de la Diputació de Barcelona a qui vam demanar el servei el setembre de l’any passat.

El resultat de l’auditoria augmenta en 1.041.222,13 euros el deute reconegut per l’anterior govern. La correcció s’explica, bàsicament, per tres deutes contrets per l’Ajuntament però no comptabilitzats com a tals: 635.933,51 euros amb Aigües de Manresa per haver deixat a deure les factures entre 2004 i 2011, 144.137,37 euros amb la UE Calaf per la instal·lació de la gespa artificial al camp de Les Garrigues i 261.151,25 euros amb el ministeri de Foment per les obres de rehabilitació del castell.

Divendres al vespre vam presentar el resultat de l’informe en una sessió de L’alcalde respon i vam contestar totes les preguntes que se’ns van fer. Vam explicar l’origen del deute a partir del que hem pogut esbrinar durant l’any que portem al govern municipal, fruit de l’anàlisi de la documentació oficial.

En resum, es pot concloure que entre els anys 2003 i 2011 es van acumular els dèficits que expliquen l’endeutament com a conseqüència, en primer lloc, d’una política pressupostària fictícia, en el sentit que es preveien ingressos per vendes de patrimoni que o bé no es realitzaven mai, o bé es realitzaven molt parcialment: 840.000 euros (per 1.125,91 euros) l’any 2003; 979.006 (503.411,95) el 2005; 570.000 (68.3888,08) el 2006; 2.670.184,51 (0) el 2007; 903.456 (0) el 2008; 320.195,42 (0) el 2009; 1.000.000 (0) el 2010; i 1.000.000 (0) el 2011.

Aquesta manera de procedir és incomprensible. Una previsió d’un ingrés tan elevat per l’alienació d’un bé pot fallar un any, o potser dos si és que les negociacions van de veres i hi ha una probabilitat alta de consumar-la, però si l’error es repeteix durant 8 anys, llavors, al nostre entendre, deixa de ser un error.

Una segona explicació del deute de 4,1 milions d’euros la trobem en una política imprudent pel que fa les inversions realitzades els darrers dotze anys, que en la majoria d’exercicis no es van poder cobrir amb el pressupost ordinari ni amb les subvencions. En aquest punt, hem detectat una pràctica sorprenent (és una manera de dir-ho, ja es deu entendre) consistent a demanar una subvenció per un projecte però, a l’hora de rebre la transferència, destinar els diners a una altra finalitat. Els dos casos més il·lustratius són el prèstec de 226.000 euros que es va demanar el 2007 per a comprar un camió d’escombraries nou i que, un cop ingressat, es va destinar a despesa corrent, i un préstec de 350.000 euros que es va demanar l’any 2014 a la Diputació a interès zero amb l’objectiu de disminuir el deute existent però que es va utilitzar per millorar la liquiditat.

El nostre propòsit, que hem començat a aplicar fa un any, és tot el contrari: tant els pressupostos com les inversions han de seguir un criteri de prudència. El nostre objectiu més immediat és reduir el deute per sota del 75 per cent, tant el financer com el total. La previsió de tancament de 2015 ens endreça el camí, però encara es devien 3.534.629,49 euros, un 100 per cent dels ingressos liquidats.