Diumenge, a la mitja part del partit UE Calaf – UD Montserrat Igualada, un jugador de l’equip rival se’m va asseure al costat. El primer que va fer va ser embolicar un cigarret. El gest no em va estranyar, perquè és un costum massa estès per desgràcia entre els esportistes, com a molt em va decebre pel que té de mal exemple per a les futures generacions. Tanmateix, no és aquesta l’anècdota que m’ha mogut a escriure aquesta entrada.

El jugador va seguir activament el partit amb crits d’ànim, lamentacions davant d’errors dels companys, crítiques a decisions arbitrals, comentaris tècnics i explicacions sobre l’origen d’una picabaralla molt lletja entre les dues aficions. Res que no fos normal en un partit entre el primer i el segon classificats amb el camp de les Garrigues ple com gairebé mai.

Ara: en el tram final, quan el partit estava aturat, aquest jugador es va vantar d’haver simulat una agressió que l’àrbitre va sancionar amb una targeta groga. Va dir que així que va veure que el rival alçava la mà, havia fingit el cop i que la llàstima va ser que la targeta no fos vermella. L’experiència és un grau, va concloure. Els seus interlocutors hi van estar plenament d’acord i van lloar-li la murrieria.

Avanço ara que per al que vull dir, tant se val la samarreta d’un i altre jugador, el que em mou a fer aquesta reflexió és l’acció en ella mateixa.

Des de la grada, aquella jugada no va quedar clara. I no hi havia televisions per a poder-la repetir. (El fet d’haver-n’hi, no canviaria el fons de la qüestió.) Va passar avançada la primera part. Suposo que tothom es va creure el que l’àrbitre havia vist i més d’un espectador va reaccionar en funció dels seus sentiments, deixats anar.

La reflexió ha de ser col·lectiva i general. El futbol, l’esport en qualsevol de les seves disciplines, el fan els seus practicants, primerament i abans que ningú, totes les persones que hi ha en el terreny de joc, i, també, els seguidors que es congreguen en els camps i estadis, els familiars i els amics.

En el transcurs del partit, un altre seguidor de l’equip rival, que durant tot el partit va tenir un comportament assenyat i serè, davant d’una observació en privat meva, em va fer la següent observació: “els nens fan el que veuen fer als grans”. Doncs, és exactament d’això del que es tracta. De l’educació i l’exemple, de la societat que construïm quotidianament a través d’activitats tan banals i absurdes, però que alhora poden ser tan entretingudes i valuoses, tan civilitzadores!, com el fet de donar puntades de peu a una pilota.

Arribats en aquest punt, potser algun lector es pregunta si aquest ha de ser l’escrit d’un alcalde o bé és l’article d’un periodista (que ha repetit desenes de vegades, per cert). Em penso que la reflexió està plenament justificada a partir del moment que des de les administracions locals s’esmercen molts diners a subvencionar i mantenir el futbol i l’esport amateur.