Dilluns vam aprovar en el ple una moció de suport a la resolució del Parlament sobre l’inici del procés d’independència de Catalunya. Hi vam votar a favor els grups de Junts per Calaf i CiU, mentre que el GIC-VV hi va votar en contra. Dimarts, el ple del Consell Comarcal de l’Anoia la va aprovar amb els vots a favor de CiU, ERC i la CUP, els vots en contra del PSC, PP i VV, i l’abstenció d’ICV.

L’argument dels qui hi van votar en contra és semblant. Hi ha tota la retòrica contra el procés i el bla, bla tan sabut i contra el que no paga la pena argumentar, perquè no cerca raons malgrat estar protagonitzat per cerca-raons. I hi ha una línia argumental que diu que aprovar aquest tipus de mocions és perdre el temps quan tanta feina hem de fer en els municipis que governem.

Personalment, crec que els plens dels ajuntaments i dels consells comarcals no s’han de convertir en mini parlaments. Crec que la nostra tasca s’ha de centrar a debatre de les competències que tenim i deixar els afers de caràcter general del país per als diputats del Parlament.

Ara: també crec que vivim uns temps tan convulsos, d’una gravetat tan extrema, que som agredits a diari d’una manera tan ferotge i descarada, tan rabiosa, amb una impunitat que ens deixa tan indefensos, que cap alcalde, cap conseller ni cap regidor, ni cap ciutadà de fet, hauria de girar-s’hi d’esquena o abstreure-se’n.

A més, estic convençut que aprovant la moció de suport a la resolució del Parlament vam cometre un acte de coherència radical amb la declaració solemne que vam fer el 13 de juny en prendre possessió del càrrec d’alcalde i regidors de Calaf i el 4 d’agost, de consellers de l’Anoia. Aquell dia vam dir:

Per expressió democràtica de la voluntat ciutadana, anuncio que resto a la disposició del nou Parlament, del president i del govern de la Generalitat de Catalunya que sorgeixi de les eleccions del 27 de setembre de 2015, per exercir l’autodeterminació del nostre poble i proclamar, juntament amb totes les institucions, l’Estat català, lliure i sobirà.

Amb el vot de dilluns i dimarts, nosaltres vam complir amb la promesa i el compromís contret de manera solemne de posar-nos a disposició del Parlament.

Però, més enllà de la coherència del nostre vot, hi ha el convenciment rotund de no perdre per a res el temps, ans al contrari: de guanyar-lo. Perquè no hi ha cap més alternativa que la independència a una dependència que ens aboca a l’anorreament nacional, fer costat al nostre Parlament avui és guanyar l’únic horitzó que ens permès i que ens possibl, d’il·lusió i esperança sí, però, sobretot, d’existència.