Just ara, a dos quarts de set de la matinada, es compleixen 75 anys de l’assassinat del president de la Generalitat Lluís Companys. Per commemorar aquest fet tràgic en la història de Catalunya i un episodi vergonyós en la d’Espanya i d’Europa, el Ple municipal de dimarts va acordar per unanimitat dels tres grups polítics presents al consistori que les banderes de Catalunya i Calaf onegin durant tot el dia a mig pal i amb un crespó negre.

Per cert, la bandera de Calaf que penjarem al pal de la plaça Gran és la que estem en tràmits de convertir en oficial i substituirà la de l’escut que, segons la normativa heràldica i de símbols, no es podia considerar com a bandera.

L’assassinat de Companys va ser una tragèdia per a Catalunya. Els seus botxins pretenien castigar la “desafecció” dels catalans i derrotar el país d’una manera rotunda i definitiva. Tan clara era la seva intenció que van fer-ho palès en el transcurs del Consell de Guerra sumaríssim en proclamar que “no era a Lluís Companys a qui es jutjava, sinó al president de la Generalitat de Catalunya”.

I és un episodi vergonyós per a Europa perquè Companys és l’únic president d’un govern democràticament escollit assassinat durant el segle XX. Més encara ho és per a Espanya, per a una de les dues Espanyes almenys i si és que existeix aquesta divisió, perquè malgrat tot el temps transcorregut des de llavors i en democràcia el seu procés no ha estat revisat i la seva sentència a mort no ha estat anul·lada.

Alemanya i França han fet actes de desgreuge per la seva implicació en la detenció i entrega de Companys al règim del general Franco. Espanya, no ha fet res ni se sap que tingui cap intenció de fer res. La vergonya que carreguen, que és ben poca i que gens els pesa, només la podrien mitigar amb l’anul·lació de la sentència, la demanda de perdó i la celebració d’un acte d’homenatge i desgreuge solemne i sincer.

Per a Catalunya, l’assassinat de Companys és una tragèdia inesborrable. A Calaf, avui el recordarem amb les banderes a mig pal i amb un crespó negre.