El tancament econòmic del 2016

En el ple de dilluns, vam donar compte de la liquidació del pressupost de l’any 2016. Tot i les dificultats d’haver hagut de treballar amb un pressupost prorrogat, el tancament de l’exercici, fet amb els tècnics de la Diputació de Barcelona, ofereix uns resultats positius en tots els seus vessants, cosa que ens manté en la línia de redreçament iniciada amb el nostre mandat.

El romanent de tresoreria és positiu de 807.362,86 euros; mostra la bona salut de l’Ajuntament i la bona dinàmica de treball de l’equip de govern. L’estalvi net és positiu de 389.779,59 euros, que representa el 10,05 per cent dels ingressos no financers. I, potser el resultat més significatiu per explicar el redreçament que hem iniciat, l’endeutament a 31 de desembre de 2016 era de 2.161.474,36 euros, quantitat que equival al 58,16 per cent.

Durant aquest any i mig, hem rebaixat el deute financer del 97,45 per cent que hi havia a 31 de desembre del 2014 al 58,16 per cent. El deute total, que ascendia al 130,24 per cent (4.136.023,59 euros) amb els deutes amb Aigües de Manresa, per la gespa artificial del camp de futbol i per la reclamació de Foment pel castell, també s’ha reduït: el préstec per a la gespa artificial s’acabarà de pagar aquest estiu i la reclamació del ministeri de Foment, per l’excés de finançament per les obres del castell, hem aconseguit de rebaixar-la de 261.151,25 euros a 133.286,66 euros i ja l’hem pagada; queda pendent el retorn del canon a Aigües de Manresa que es paga a través la factura de l’aigua i el clavegueram.

Aquests resultats són fruit del rigor i de la voluntat de corregir una situació heretada dolenta. Hem tret l’Ajuntament de la tutela financera i hem recuperat la capacitat d’inversió, però ni l’una ni l’altra ens faran canviar de manera de fer perquè els 2,1 milions d’euros de deute financer són un llast excessiu, perquè ens amoïna que el deute amb Aigües de Manresa el sufraguin els abonats i perquè considerem que el rigor pressupostari ha de ser la forma natural i normal de governar.

Aigua: seguirem endavant

Els dos grups de l’oposició es van unir dilluns per votar en contra de la proposta de portar el contracte amb Aigües de Manresa al dictamen de la Comissió Jurídica Assessora.

El propòsit que perseguim, explicat a bastament des dels primers mesos de mandat, és treure del càlcul de la taxa del servei d’aigua i clavegueram els 50.285,36 euros de canon avançat que els abonats retornen des de l’any 2014 i que es destina a eixugar el deute acumulat des del 2004 al 2011 per l’anterior equip de govern de CiU amb Aigües de Manresa.

I ho pretenem dur a la Comissió Jurídica Assessora perquè tenim prou arguments jurídics per plantejar dubtes més que raonables sobre la nul·litat de la concessió dels serveis a Aigües de Manresa.

És una qüestió que ens ha preocupat des del primer dia que  vam tenir coneixement del deute que s’havia generat de 656.413,23 euros. Concretament, el govern de CiU va deixar de pagar 3.684,17 euros l’any 2004, 105.986,14 euros el 2006, 102.972,49 euros el 2008, 128.419,52 euros el 2009, 156,972,55 euros el 2010 i 158.396,36 euros el 2011. És a dir, que els diners recaptats amb la taxa no els van destinar a sufragar el servei:  van deixar de pagar canons, obres de manteniment, inversions, o els concerts amb Aigües de Manresa.

I també ens va causar alarma la solució que s’havia trobat a través del contracte programa, en vigor des de l’1 de gener de 2014. No ens sembla correcte per dues raons:

Primer, perquè el deute de 656.413,23 euros es torna a vint anys, amb un interès del 4,606 per cent, per tant, s’incrementa fins al milió d’euros (1.005.707,23 euros, exactament, dels quals 349.294 euros són d’interessos), amb un perjudici clar i evident.

I, segon, perquè qui el suporta és l’abonat a través d’un canon que es carrega en el capítol de despeses del pressupost per al servei de l’aigua (20.000 euros) i el clavegueram (30.285,36 euros). És a dir, que a la pràctica l’abonat torna a pagar per unes factures que ja va sufragar el seu dia amb la taxa, i ara ho fa amb interessos.

Nosaltres ja vam dir des d’aquell primer dia, i cada vegada que n’hem parlat, que buscàvem la millor solució possible, que passava per treure sí o sí el pagament d’aquest canon de la taxa.

En una de les primeres reunions tingudes amb Aigües de Manresa, ja vam plantejar aquesta voluntat. Els vam demanar que suggerissin una solució, però la que ens van aportar al cap d’uns mesos no ens va satisfer perquè no complia el requisit de treure el canon del calcul de la taxa.

El que ens proposaven era de rebaixar el tipus del 4,606 per cent, situar-lo a un 2 per cent més actual, i destinar els diners que s’alliberaven a inversió. Per tant, com que no complia la nostra demanda principal, la vam desestimar.

Dissabte, el director general d’Aigües de Manresa, Josep Alabern, deia a Regió 7 que “Calaf té un problema polític i no de servei”.

El servei d’Aigües de Manresa no hem entrat a valorar-lo. Ara: no som davant d’un problema polític, no es tracta d’una “lluita política entre partits” com afirmava Alabern.

És un problema de moralitat i un problema de legalitat.

De moralitat, perquè no ens sembla correcte carregar als abonats les factures que l’Ajuntament va deixar de pagar a Aigües de Manresa. I menys que el pacte es fes d’amagat i que no s’informés els veïns ni del deute generat ni de la solució adoptada.

I és un problema de legalitat perquè hi ha dubtes molt raonables que ens porten a considerar que el contracte amb Aigües de Manresa és nul de ple dret.

En aquest sentit, tenim dos informes que així permeten concloure-ho, un de l’Agència Catalana de la Competència (ACCO) i un altre de l’assessoria jurídica Nova Celona. Ambdós informes ens donen arguments suficients per plantejar-ne la nul·litat a la Comissió Jurídica Assessora. O per la resolució de la mateixa ACCO a l’informe sol·licitat per l’Ajuntament de Santa Maria d’Oló i que és similar al nostre.

En resum, la raó és que Aigües de Manresa no es pot considerar servei propi de l’Ajuntament de Calaf i que, en conseqüència, no se li podia adjudicar directament el contracte del servei d’aigua i clavegueram. No pot ser servei propi de l’Ajuntament de Calaf perquè, primer, no en tenim un control anàleg i, segon, perquè no representem el 80 per cent de la seva activitat.

En definitiva, dilluns vam plantejar al ple permís per iniciar un procés administratiu amb l’objectiu d’aconseguir que els abonats no carreguin amb unes factures que l’Ajuntament de Calaf va deixar a deure a Aigües de Manresa i que hauria d’haver pagat amb la taxa efectivament recaptada.

Als dos grups de l’oposició, el que havia firmat el contracte quan era al govern i el que constantment critica el deute i ens acusa de no fer res per explicar-lo ni resoldre’l, no els vam demanar ni que hi estiguessin d’acord ni que hi votessin a favor, tan sols els demanàvem una abstenció perquè ens deixessin tirar endavant amb aquest procés. No ho van voler fer. Tant se val, seguirem endavant tots sols en la recerca de la solució més justa per als veïns de Calaf.

Sobre l’acollida d’una família de refugiats

Dimarts, en el transcurs de les reunions del Consell Comarcal de l’Anoia, dos companys de grup em van felicitar. En veure que no entenia el motiu de la felicitació, hi van afegir que era pel meu coratge i la meva valentia. Com que seguia sense comprendre què motivava la felicitació i aquells qualificatius, m’ho van aclarir: per haver decidit d’entrar en el programa d’acollida de refugiats.

No es tracta ni de valentia ni de coratge, bo i saber que serà una iniciativa controvertida que causarà reaccions contràries i que donarà peu a demagògies. No hi fa res, ja ho sabíem quan fa mesos ens vam inscriure en l’inventari del departament d’Afers Socials. Per a l’equip de govern, és una qüestió d’humanitat i coherència.

En el ple de febrer, els tres grups municipals vam aprovar per unanimitat la moció d’adhesió a la campanya Casa nostra, casa vostra. La política no consisteix en aprovar mocions, fer declaracions de bona voluntat i anar a manifestacions cridar-hi  “volem acollir”. Fer política és prendre decisions i procurar de resoldre els problemes que se’ns plantegen i que tenim a l’abast.

Ara: ja entenc la pregunta d’aquells qui reclamen resoldre primer els problemes dels de casa nostra abans d’anar a solucionar els dels altres, i per això procuraré de respondre-la, malgrat que no la comparteixo en cap dels seus termes perquè de la mateixa manera que no parlo mai d’immigrants perquè considero que tothom qui viu a Calaf n’és veí, amb els mateixos drets i els mateixos deures, hagi vingut d’on hagi vingut, professi la religió que professi i tingui la cultura que tingui, tampoc crec que hàgim de parlar dels d’aquí i els d’allà perquè del que parlem és de persones.

El compromís que hem adquirit és de donar allotjament a una família de refugiats i feina a un dels seus membres durant un any, renovable un segon. L’allotjament serà en un habitatge de protecció oficial i la família haurà de pagar-ne el lloguer i els consums. El propòsit és ajudar a que una família que ha hagut de fugir del seu país víctima dels conflictes militars que hi ha a l’àrea de la Mediterrània pugui refer la seva vida i recuperar la dignitat humana.

Hi ha molts arguments a favor d’aquesta acollida. Només ens caldria fer una mica de memòria i adonar-nos de què van haver de fer els nostres avis i besavis durant la primera meitat del segle XX sobretot, o bé resseguir-nos els cognoms. Per si algú hi té interès, sàpiga que el meu segon cognom és Perea. Vull dir que els pares de la mare van arribar a Sabadell fugint de la misèria en què vivien en dos pobles de Múrcia.

Però, em penso que no calen raons. Perquè, de fet, no farem amb aquesta família de refugiats res que no fem amb les persones d’aquí (permeteu-me la incorrecció una vegada) que es troben en un mal moment, exactament el que se’ns demana que fem. Deixant de banda el nombre de pisos de protecció oficial de què disposem a Calaf, molt per sobre de les necessitats locals, a l’Ajuntament donem feina cada any a entre trenta i quaranta persones, amb contractes d’entre mig any i un any, a través dels Plans d’Ocupació, del Treball als barris, de la Casa d’Oficis o de la Garantia Juvenil.

Són els els recursos i els instruments que tenim, sempre migrats i no del tot eficaços, i els usem amb la mateixa voluntat amb què acollirem aquesta família de refugiats, de donar a les persones l’oportunitat de viure amb dignitat.